Ramon Molins és actor, director i dramaturg. També és l’únic dels tres fundadors de la companyia Zum-Zum Teatre, que enguany celebra 25 anys d’existència, que encara en forma part. Una conversa amb ell és apassionant, divertida, extensa -ja ho veureu- amb un punt de caòtic i, sempre, molt enriquidora. Sobretot perquè de teatre per a tots els públics “a partir de 4 anys, perquè abans no és teatre, és alguna altra cosa” –diu ell mateix-, en sap un niu.
25 anys donen per moltes vivències i, amb l’excusa que la companyia arriba a aquesta fita, ens embranquem en una xerrada en la que surt de tot. Per què van muntar Zum-Zum? Per què es van dedicar al teatre per a tots els públics? Què fa que Lleida sigui la demarcació catalana més potent en aquest àmbit? Com crea els seus espectacles? Què és la Marbi? Acompanyeu-nos, us assegurem que descobrireu un món.
Zum-Zum no és precisament una companyia que s’acomodi en una manera de fer o una fórmula, perquè La gallina dels ous d’or, per dir-ne un, no té res a veure amb Hippos o Polzet, que ha estat el darrer. Hi ha necessitat de canvi?
Experimentar, fugir de les etiquetes i divertir-se. Cal divertir-se. Jo faig amb la meva companyia el que vull fer, que són coses diferents en el temps. Mentre em pugui permetre fer el que a mi em ve de gust, continuaré fent teatre infantil, per continuar aprenent coses. Per aprendre has de fer coses que et facin una mica de por. La por et posa les piles, et fa treballar molt més. He escrit i dirigit els nostres espectacles i ens ha anat sempre molt bé. Em paguen per anar a dirigir altres companyies ,i de sobte, contracto un director per a la meva companyia i, quan em pregunten el perquè, responc que per infectar-me de coses, per contaminar-me.
Jo vaig treballar en dos muntatges amb el Luca Radaelli i la poètica de la gestió de l’espai, la poètica dels objectes del Luca, d’un cert teatre italià em va interessar moltíssim i es nota molt en les coses que he fet després. No les fórmules, que hi ha molta gent que busca fórmules, receptes, no és això. Treballar, conèixer, barrejar, contaminar-te…vam treballar amb en Quim Bigas o amb l’Iñaki Rikarte i, si tens la intenció acabes metabolitzant coses que et fan més gran, millor, més potent. Això funciona molt bé.
De manera que els processos de creació també deuen ser molt diferents en cada espectacle…
El moment de la creació, de decidir fer un espectacle, és una de les coses més pesades i emocionants a l’hora. Quan vam decidir fer La nena que vivia en una capsa de sabates, la Greta, la filla de la Begoña –Begoña Ferrer, una de les membres de Zum-Zum- tenia 4 anys, i la seva mare l’inventava cançons i em va semblar que era un espectacle que li podíem regalar, les cançons de l’espectacle eren les cançons que ella havia inventat per la seva filla, parlen d’ella. La peça és un joc i al final ens ho podem permetre perquè som els amos de la companyia i si podem convertir allò, que és un moment vital de la gent de la companyia en un espectacle emocionant per a la resta, doncs bingo.
Però aquesta manera de treballar requereix moltes complicitats, no?
I tant! Però hi ha prou gent que està disposada a arriscar. Ara el nucli dur deZum-Zum Teatre som la Begoña, la Txell Burgués, la Pili Espada i jo mateix, a més del Sergio Sisques en la direcció tècnica -tots ells són en la foto fet a Londres que encapçala aquesta entrevista-, tot i que no forma part de l’estructura empresarial. Llavors hi ha un segon anell que acaben de completar un grup d’unes 17 o 18 persones que són actors i actrius, gent que treballa, disseny projectes, l’escenògraf Joan Pena i gent habitual que ens fa serveis. Parlaves de complicitat i això és precisament el que hi ha en el proper projecte, Sóc una nou.
Una amiga em va regalar el conte, el vaig llegir en diagonal i amb desgana, ho confesso, però després hi vaig tornar i vaig veure que allà hi havia quelcom. Li vaig passar a la Begoña, que el llegís, a un altre amic, a tota l’oficina, al nostre músic i tots eren de la mateixa opinió: farem això. Perquè a mi em va emocionar, però és que si a tots ens ha dit quelcom, ho hem de fer.
D’entrada, ja tinc la complicitat del nucli de Zum-Zum. Per fer-ho em surten 4 persones –són moltes per a una producció així- i també hi surt un arbre –tot i que en una producció recent de La Baldufa també hi surt- i quan em passa això, que ja t’ho imagines, és molt difícil lluitar-hi en contra. Tirem endavant! Aquest és el privilegi, per això crec que és més fàcil que et surti un bon espectacle, perquè et mous per convenciment.
Vam fer una lectura i en algun moment a alguns els van saltar les llàgrimes, perquè ja hi havia una energia. Podríem fer una altra cosa, perquè dius allò de “necessitem menjar” i anem a allò que ja sabem que funciona, però l’altre viatge és molt més interessant.
Tenim un petit problema amb el públic, especialment en algunes franges. En el vostre cas feu espectacles per a un públic força transversal pel gran nombre de capes de lectura. Però on l’hem d’anar a buscar?
El púbic sempre és a casa seva, però ara costa més portar-lo al teatre. Crec que perquè els hem fet una mica fora dels teatres. Em fa molta gràcia l’expressió “creació de públics” fins el punt que algú se’m va escandalitzar un dia quan, en ser interrogat per això, jo vaig respondre que si parlàvem de procrear. El públic ja existeix. Hi ha hagut un paternalisme brutal en les programacions de teatre, fins i tot en el TNC, que no té política de teatre infantil i s’han programat coses que no tenien sentit.
En el teatre per adults està clar el que és teatre comercial i el que és teatre d’autor. En el teatre infantil és tot en un sac, no hi ha esdeveniments… És que ni tan sols la Mostra d’Igualada satisfà les necessitats del sector, tot i que confio molt en el nou director, en Ramon Giner. Ara està per veure si les institucions, de les quals no me’n refio gaire, li donaran cobertura per fer el projecte que vol fer.
El públic necessita emocionar-se, però resulta que amb el Polzet m’ha passat que gent que tenia la data reservada l’ha vist i me l’ha alliberat, perquè pensen que no és per a nens, perquè hi ha molta gent que programa i que és molt conservadora. Volen coses que no generin conflicte, coses que s’entenguin molt fàcil. Hi ha un distribuïdor que en diu coses naïf. Hi ha un productor que una vegada, en una conversa, em deia: “Posa-li sucre, posa-li sucre, que com més dolç, més els agrada”. Hi ha espectacles que tenen èxit i hi ha molt sucre; hi ha espectacles que parlen de coses però no perquè la gent les entengui i faci un procés, sinó perquè te les diu directament.
S’està programant cada vegada per a nens mes petits i un nen que té 8 anys i pensa, s’avorreix i no hi vol anar. Com volem fer polítiques per tal que aquests nens vagin al teatre si nosaltres els fem fora? Hem de fer programacions potents. Jo vaig a fer el Polzet o La gallina dels ous d’or i, ara no ens podem quedar, però abans de la pandèmia, les converses posteriors a la funció són al·lucinants. La gent s’emociona, tornen a veure l’espectacle una altra vegada i fins i tot et segueix si vas a pobles veïns. Això passarà amb Camí a l’escola, passa amb Tripula, passa amb els espectacles de la Baldufa, passa amb un cert tipus d’espectacles. Doncs que siguin aquests els espectacles que es programen. Anem a buscar aquest nivell i després acabem de buscar per farcir o quadrar la programació.
També és una mica un acte de fe, has de tenir aquest convenciment i ja veuràs com si tens cura del teu públic, si li dones emoció, et donarà resultat. Si fas espectacles dels que dèiem, del hihi haha, consum ràpid i avall, els pares s’avorreixen com a ostres, et diuen que el nen s’ho ha passat bé, però els següent diumenge no el voldran portar al teatre. Si el pare ha dut la mainada al teatre i ha passat allà una hora divertida i emocionant, hi tornarà.
Això vol dir unes quantes coses, entre les quals tenir criteri, tenir coneixement del que hi ha al mercat i tenir paciència, perquè és feina d’anar picant pedra…
Estic convençut que si anem a buscar aquest tipus de programacions, el públic tornarà al teatre. Un nen o nena de 8 anys que ha d’anar al teatre perquè hi va amb infants més petits potser s’ha d’empassar una Blancaneus infantilitzada en el pitjor sentit, s’avorrirà i se’n cansarà. No pot ser! Fem-los cas. Parlem amb els nens, perquè poden divertir-se al teatre.
Estan veient el Polzet, La camisa de l’home feliç o La gallina dels ous d’or i reaccionen, gaudeixen, i el proper cap de setmana hi voldran tornar. En una de les TTPFormes que vam fer –sessions de formació- parlàvem amb adolescents que explicaven que els seus pares els duien a espectacles que els deien que les drogues eren dolentes. Si ja ho saben que ho són! Els molesta que els tractin com a criatures, amb condescendència, i els fa vergonya.
On són els espectacles sobre drogues amb gent que ho hagi patit o des del punt de vista del drogoaddicte? El problema és que si jo produeixo aquest espectacle, no me’l comprarà ningú, perquè la majoria dels programadors són molt conservadors. Al darrer FETEN, Teatro Paraíso hi va dur Uniko, un espectacle molt potent, molt, i unes grans dames de la programació de Catalunya escandalitzades, amb cara d’”això no és per a nens”. Llavors, què és per a nens? Una cosa blanca, tova, que no rasqui, que no digui, que ningú em pugui dir res? És que hi ha uns professors que se m’han queixat… Benvinguts al teatre!!! Algú s’ha queixat? Alguna cosa estem fent bé, coi! Amb les coses que agraden a tothom, segur que hi ha algun problema. Perquè si no, aquesta arma que és el teatre deixa de ser una arma i és una pistola de fogueig.
Pretenem sotragar una mica la gent. A La camisa de l’home feliç algú qüestionava que el protagonista morís al final. Perdona, ho ha de fer! És la regla de que els actes tenen conseqüències. Si tu no aprens a viure d’una manera, doncs en patiràs les conseqüències.
Això va contra el políticament correcte…
Jo he insultat tota la vida al meu amic Víctor de Xip Xap perquè fan la lletera i al final passa una serp, cau el càntir i es trenca. Això és molt fatxa! Si la lletera està fent el mussol, per guapa que sigui, se li trencarà el càntir. No pot ser que el problema sempre vingui de fora. La història no és així. Que en aquest cas la culpa sigui de la serp, vol dir que en altres situacions la culpa és dels negres, dels moros, dels nouvinguts, del govern… La culpa sempre serà d’algú.
D’això parlava a La gallina dels ous d’or, la culpa no és de la societat de consum, la culpa és dels dos avis, que es tornen bojos d’avarícia. La culpa és seva. Busquem-li el discurs a tot el que expliquem. Després hi ha gent que només es queda amb les bromes. D’acord, tothom llegeix el que vol.
Aquesta premissa sempre l’has tingut tan clara?
Hi he conviscut sempre amb aquesta idea. Quan escric i quan dirigeixo decideixo coses perquè m’emocionen a mi i perquè crec que funcionarà molt amb els infants, perquè jo ho recordo de la meva infància i potser també perquè no he tingut fills. Quan es tenen fills s’operen uns canvis molt contraproduents. Com que jo no ho he passat, no tinc aquest afany de sobreprotecció.
Actualment s’està s’instal·lant un mode parental a l’hora de crear espectacle al qual m’hi resisteixo de totes totes. Ara és molt més important la forma que el contingut. Pots fer un espectacle amb un missatge no sexista, però si t’equivoques dues vegades i en comptes de fer anar la a, o fas anar la e, i el gènere, et diran alguna cosa. Em resisteixo molt a això i a la correcció política. He tret una pistola a escena, i què?
Una vegada em van demanar un espectacle sobre pares separats. Vaig començar a escriure i quan tenia dues escenes, ho vaig enviar al client. Ho va refusar. “No pots dir això”, em va dir. Tot perquè hi havia una conversa en la que un nen li explicava a la seva amiga com jugava amb els seus pares, que competien per comprar el seu afecte a base de regals. Tenia una conversa divertidíssima amb la seva amiga i qui m’ho va encarregar insistia que allò no ho podia dir.
De què hem de parlar, doncs? Això en el teatre juvenil es fa moltíssim. Volen espectacles que parlin d’un problema, sense parlar del problema. Al final no es va fer l’espectacle. Jo puc fer l’espectacle si puc escriure així, perquè jo vull parlar de la realitat i aquesta és la manera d’empatitzar amb el públic jove i identificaran la realitat. No m’agrada no poder dir collons. Al Polzet ho fem, perquè les persones reneguen.
Descobriu el reportatge complet a EscenaFamiliar.cat
0 comentaris