Quantes persones som cadascú? Durant una època, aquesta pregunta em ballava sovint pel cap: quants “jo” tenim? Com modifiquem el comportament, segons el context social o, com diu aquell, fins i tot quan estem sols? Ara la pregunta ja no em preocupa, ja tinc assumit que cadascú som molts i que ens representem a nosaltres mateixos, però en canvi em continua interessant com a motor de joc teatral.

Durant la setmana del 17 al 21 de juny he tingut la sort de participar en el curs que Matthieu Siefridt ha impartit en una de les moltes sales del Teatre La Llotja de Lleida. 

El taller estava organitzat pel projecte MARBI SINGULARS, on un col·lectiu de 18 companyies i entitats lleidatanes s’ha associat per potenciar la formació, divulgació i cooperació entre elles i, al mateix temps,, obrir-ho a tothom. 

Matthieu Siefridt és membre de Blick Theatre, una companyia francesa puntera en una concepció del teatre de titelles molt particular, més propera al teatre físic, la dansa o, fins i tot, la màgia o el circ. Hem pogut conèixer els seus personatges impossibles a la Fira de Titelles de Lleida de fa uns anys i també al Mercat de les Flors de Barcelona, on hi vaig veure el seu espectacle HULLU i en vaig quedar fascinat. Hi apareixia una dona que perdia el contacte amb la realitat i passava a viure envoltada d’uns petits personatges que l’aïllaven rera un mur fet de capses de cartró.

Relato aquí, molt resumida, l’experiència del curs en aquests cinc dies a Lleida, ciutat que des de fa uns anys és un nucli potent de creació, trànsit d’idees i camp de connexions creativament molt estimulants. 

No cal el cap

Generós i precís, en Matthieu considera que hi ha dues maneres de començar un exercici… o una escena… o un espectacle: 

• -des de la tècnica
• -des de l’emoció

No cal el cap, deia. No cal un tema, ell no contempla començar des d’un tema, això que tant ens obsessiona. Després d’haver-ho sentit a dir des de tantes bandes, potser ja és hora que ens oblidem definitivament de “tematitzar” el teatre. 

Pots partir d’una tècnica, de manera que jugant-hi vagin apareixent rols, personatges, fantasmes i relacions amb tu, amb l’espai i amb el públic… o pots començar des d’una emoció, una inquietud, un dolor o unes ganes de riure-te’n d’alguna cosa, i fer-ho créixer recorrent a una tècnica o una altra segons quina sigui la millor forma d’expressar-te.

Les mans, les eines

El primer dia, en lloc de fer la presentació típica d’aquest tipus de cursos, ens va demanar que presentéssim les nostres mans. Tota una declaració d’intencions de cap on aniria el taller. Com son les nostres mans, de qui son, què els agrada fer i què no. 

Escalfar el cos i la complicitat

Tècnica i emoció es retroalimenten, però el curs era eminentment tècnic, per anar al gra. I per assolir la tècnica cal preparació física. Per això sempre començàvem la classe amb un bon escalfament, i cada dia un de diferent. De vegades posant el focus en la tonicitat del cos, d’altres més en la relació cap al grup, o cap a l’espai, o cap a la disponibilitat al joc. 

Un dels eixos recurrents d’aquest escalfament era la idea de la dissociació del cos, per entrenar la capacitat de fragmentar el control de l’intèrpret en dues (o més!) intencions. 

Capes

Cada dia vam anar sumant capes al joc. El primer dia, per exemple, vam jugar només amb uns ulls de porexpan, que ubicàvem cadascú en una o altra part del cos. No és res nou, ja ho sé, només que ell ho encarava amb una precisió mil·limètrica i posant de relleu dos dels eixos bàsics de la interpretació amb titelles: mirada i ritme.

Rutina bàsica: està amagat, apareix, mira, respira i s’amaga. 

Si amb un tros de cos i dos ulls ja es pot crear un petit animaló, amb més d’un cos es poden crear veritables monstres que fins i tot fan desaparèixer les persones que el creen. I amb poca cosa es pot fer molt: com que és molt simple, hi ha temps.

L’endemà ja vam treballar amb els caps de titella propis dels seus espectacles. Es manipulen posant el puny per un forat situat al coll. Sense mànec, sense tija, perquè el puny té pràcticament la mateixa movilitat que el coll. Li vaig preguntar si s’havien inventat ells aquesta tècnica, i van dir que no, que com a mínim Phillippe Genty o Ilka Schönbein ja hi treballaven. 

Aquests caps van vertebrar la major part d’exercicis, tant si era un titella portat o incorporat (en solitari o per parelles), com en la tècnica provinent de Theatre du Movement anomenada Quimera (que consisteix en col·locar el cap del titella, a mode de màscara, en una part inusual del cos), com en la tècnica japonesa Bunraku (que és amb 3 intèrprets movent un titella),…

Johanna Ehlert és la constructora de tots els caps (molts!) que va dur en Matthieu, així com de més trossos de cossos: braços i mans, cames i peus, torsos, sempre amb uns acabats molt realistes que aconsegueixen deformar la percepció del que és real i el que no. Diu que quan el para la policia anant en cotxe és molt divertit. 

La primera imatge

Abans d’entrar en escena, cal preparar bé la imatge global del titella que has construït amb el teu cos. La primera imatge és súper important, és la presentació del codi, el vincle primer amb el públic. Com mira, com respira, com es mou i -sobretot- quins contactes té amb sí mateix: la combinació de parts del teu cos amb el cap o la indumentària del personatge, per crear la il·lusió de la seva autonomia i la teva desaparició com a manipulador. 

També cal crear la il·lusió que el ninot viu entre dues forces, la de la gravetat que l’aferra a terra i la vida que el mena cap al Cel. Com nosaltres. 

Els jocs del titella son molt semblants als del clown: acció i reacció, esperar el torn mentre l’altre proposa, escoltar, focus, dimensió d’allò petit,… A partir d’aquí, anar tensant la corda fins al final amb les propostes que vagin apareixent. 

Omplir els buits

L’escena ha de tenir la seva dramatúrgia interna, i l’intèrpret el seu recorregut intern, però no cal justificar-ho tot ni deixar tots els caps lligats. El fet de treballar sense paraules obliga al públic a omplir els buits del que va veient. 

La imatge d’un titella dissociat del seu manipulador dispara els pensaments de cada espectador, i es multiplica el sentit de la peça. La relació entre el manipulador i el titella, en un nivell avançat, pot arribar al que a França anomenen la mise en abîme, un joc de miralls on ja no saps qui és qui. 

Mirada, ritme, tempo

Tot i saber-ho des del primer dia que et vas delegar a un titella, l’entrenament de la mirada i del ritme és clau per a dotar-lo de vida. I no sempre és fàcil, fer-lo mirar, quan el cap del titella està ubicat al genoll, al cul o a l’espatlla, per posar només algun dels infinits exemples. Cal entrenar-ho i cal, sovint, algú que t’ajudi a dirigir la mirada. Qualsevol part del cos és útil per crear un personatge. Això sí, compte amb les tensions, busca sempre la comoditat dins de la raresa. 

En Matthieu diferencia la respiració de l’expressió. La respiració dona el tempo del personatge, i l’expressió es genera a través de les variacions de tempos, és a dir, del ritme. 

I el tempo de l’escenari és un altre, una altra d’aquestes màximes tan fàcils de dir i tan difícils de fer. Ens preguntava si des del teatre hem d’alimentar la imparable acceleració del món… o no. 

Temps

Teniu 10 minuts per investigar i 5 per preparar una petita presentació. Teniu 10 minuts per jugar i 15 per preparar una “escriptura”. Teniu 45 minuts d’exploració i 15 per preparar una mostra del que heu investigat. 

Aquesta manera d’acotar el temps era molt útil per concentrar-te i anar al gra. I què passa al cos quan el cos es mou a poc a poc? I encara més a poc a poc? I quan trigues, a assimilar un aprenentatge? 

En Matthieu Siefridt ens va ensenyar multitud de jocs, trucs i possibilitats. Nosaltres hi vam jugar amb goig, molt ben guiats per ell, respectuós i curós, i al mateix temps exigent i precís. Cap tècnica s’assoleix amb cinc dies de taller, però ha estat un petit parèntesi en la rutina del dia a dia, per seguir explorant els múltiples “jo” de cadascú… i per recordar, un cop més, que al teatre no interessa cap JO que no acabi amb una C final. 

Text i il·lustracions de Jordi Palet i Puig

17-21 de juny de 2024